En aquests moments no és possible inscriure's a aquest curs.

El somni de la llunyania pertany a la infància.
El viatger ha vist el llunyà, però en canvi ha perdut el que era la fe en la llunyania.
WALTER BENJAMIN
(Obra dels passatges, J 50, 6)

El pintor romàntic Kaspar David Friedrich va pintar el 1818 El viatger davant del mar de boira, una obra que alberga molts significats sobre el que sigui viatjar al segle XIX entrevist des de l'ànima romàntica i que s'ha convertit en una icona. Ho va fer durant la seva lluna de mel i l'equivalència entre el viatge físic i el viatge de la vida es troben resumits en l'obra. Una novetat començava, plena de dificultats, tant com perillós era submergir-se en la incertesa de la boira que res garantia sobre l'èxit del viatge ni sobre la seva finalització. La vida és un continu viatge que només acaba amb la mort. Quan senten alguna mena de crisi els arquitectes i els artistes necessiten viatjar. Marxen a trobar respostes a interrogants que la seva cultura o el temps no els ofereixen o simplement a la recerca de treball o pel plaer de conèixer, de contractar i sentir el que saben des dels llibres, el cinema o la televisió. La globalització i els desplaçaments "low cost" incrementen aquestes possibilitats. I els xocs de cultures seran una conseqüència lògica de tot això. Le Corbusier no només es va desplaçar a "Orient" sinó a molts altres llocs a la recerca de feina. Alberti, Bramante, Borromini també ho van fer. Mies i Sert van viatjar forçats per la realitat que van viure, es establir en llocs allunyats de la seva cultura i van transformar l'arquitectura allà on la van exercir. Viatjar és ara el mecanisme habitual per poder fer arquitectura. Alguns d'avui viatgen amb les cartes marcades: són els arquitectes estrella que no solen aprendre res de les seves incursions: Meyer, Nouvel, Gehry, Rogers, Siza ... colonitzen allà on van i si intenten connectar amb el lloc que els contracta, el resultat sol ser encara pitjor. Xoc de cultures, interessos, perspectives, costums, llengües ... presideixen els resultats d'una cosa que s'intueix com una dialèctica de sabers. En temps de turisme massiu, se succeeixen creuers gegants i s'organitzen grans empreses on el benefici substitueix qualsevol voluntat formativa o milloradora de l'experiència, o que busquin entrar a la possibilitat de canviar la condició de turista per la de viatger, un altre dels objectius del curs. El mite de l'arquitectura contempla viatges determinants: el de l'arquitecte Dédalo per servir Minos i oferir-li el laberint i el següent viatge de Teseu per desemmascarar, el d'Ulisses i Aquil per destruir una ciutat ... Molts viatges comporten destrucció sobre les cendres i ressorgirà una cosa nova: Piranesi exigia "Camp", taula rasa, per tornar a començar.
Des de personatges tan rellevants com Villard d'Honnecourt, Arnolfo di Cambio, Ciriaco d'Ancona, Brunelleschi, Donatello, Alberti, Mantegna, Michelangelo, Palladio Borromini, Villanueva, Labrouste, Garnier, Burnham, Frank Lloyd Wright, Loos, Le Corbusier, Kahn, Venturi ... Es poden reconstruir trànsits intel·lectuals significatius per les seves propostes a venir, exemples i referències per l'actualitat. Alguns viatges de joves arquitectes actuals propers també
seran mostrats. I el viatge no és només físic i menys en el nostre temps on és la informació la que viatja per les ones per qui vulgui atrapar-la. Així que podríem considerar com a decisius també els viatges mentals, més encara quan avui dia la informació i la xarxa ens desplacen a llocs que abans o eren inabordables o simplement impossibles. Una cosa que ve de lluny quan va aparèixer la impremta i amb ella els tractats d'arquitectura. Exemples no en falten. Iñigo Jones, responsable del classicisme a tot el món anglosaxó, no va veure mai una vila palladiana. Mies i Gropius treballaven amb el portafoli Wasmuth de Wright sobre de la taula després de veure la exposició de l'americà al Berlín de 1910.