En aquests moments no és possible inscriure's a aquest curs.

Les economies africanes porten prop de dues dècades creixent, fins i tot, durant la present crisi, però, amb excepcions, les condicions de vida de la major part de la població no han millorat al mateix ritme, ni de bon tros. És difícil, doncs, confiar que el simple contacte “ordenat” (democràcia, regles del joc comercial compartides) amb els països desenvolupats acabi produint per sí sol l’equiparació de les poblacions africanes amb els estàndards de les societat riques.
Els experts han anat reconeixent la incapacitat dels successius models de desenvolupament. Primer fou l’industralisme, després el neoliberalisme i ara estan en entredit les reformes d’un i d’un altre. L’intent de superar l’impasse del consens de Washington ha apostat per noves relacions que oscil·len entre el capitalisme d’estat de l’anomenat “consens de Beijing” i l’accent en la clau participativa y la durabilitat, però que en cap cas garanteixen una inversió comparable a la que requereixen cadascun dels models.
En aquest context, la major part dels africans i les africanes s’han de “buscar la vida” i aquesta necessitat torna a posar sobre la taula el que podríem anomenar “economies populars”, també conegudes sovint com “economia informal”. El concepte semblava comdemnat després de la caiguda del mur de Berlin i de les utopies revolucionàries. De fet, per a molts, la idea evoca bé solucions marginals bé fins i tot perversions de l’economia global que perpetuen l’explotació internacional. Tanmateix, també apel·la al caràcter col·lectiu de l’adaptabilitat de les estratègies africanes que hom podria dir de base, unes estratègies tan vigents com diverses.