Ciutats per a l’envelliment: Entorns urbans per a les diferents etapes de la vellesa

Matricula't

Imprimir

Curs presencial

Es farà en català i castellà segons el criteri de cada ponent.

L’envelliment de la població constitueix un fenomen demogràfic de gran impacte social i econòmic. L’augment de l’esperança de vida també comporta un increment de malalties cròniques i limitacions funcionals, la qual cosa deriva en una major demanda de cures de llarga durada (Aguilar, 2019). Aquesta necessitat creixent es produeix en un context de mancances estructurals del sistema de benestar, fet que intensifica els desafiaments associats a la cura de la població envellida. L’envelliment és un procés heterogeni influït per factors genètics, estils de vida i condicions socioeconòmiques (Kumar et al., 2025). Aquesta diversitat es reflecteix en diferents nivells de salut i funcionalitat entre les persones grans, fet que complica la resposta a les seves necessitats. L’Organització Mundial de la Salut identifica tres etapes en aquest procés: una fase inicial de capacitat funcional alta i estable, seguida d’un període de deteriorament progressiu i, finalment, una etapa de pèrdua significativa d’autonomia (World Health Organization, 2015). En aquest context, i davant de la menor capacitat de les llars per assumir cures, resulta imprescindible enfortir els recursos destinats a l’atenció prolongada. Tot i que la majoria de les persones prefereix envellir a casa seva (Fernández-Carro & Evandrou, 2014), el deteriorament físic i cognitiu pot generar situacions de dependència que requereixen cures intensives i continuades (World Health Organization, 2015; Comas d’Argemir, 2024). Aquestes necessitats solen ser difícils de sostenir en l’àmbit domèstic (C. Rodríguez, 2013), la qual cosa en molts casos condueix al trasllat a residències o altres centres especialitzats (Castle, 2001). Les cures de llarga durada es configuren com un repte central per a les societats del benestar, ja que poden deixar de ser una necessitat associada a una minoria longeva per convertir-se en un risc social generalitzat i en una font de noves desigualtats (Moreno-Colom, 2021). En aquest escenari, les infraestructures de cura adquireixen un paper clau com a suport material per garantir el benestar dels qui reben i proporcionen cures, moltes vegades en condicions precàries (Falú, 2023). Així mateix, és fonamental incorporar la dimensió espacial i territorial en les polítiques públiques, tenint en compte factors com l’accessibilitat, la proximitat i la connectivitat. Des de l’urbanisme feminista es destaca la necessitat de dissenyar entorns —habitatges, espais comunitaris i centres especialitzats— que responguin a la diversitat de necessitats a la vellesa (Col·lectiu Punt 6, 2019; Valdivia, 2021; Davis, 2022; Falú i Colombo, 2023). Aquestes condicions materials poden millorar les pràctiques de cura i afavorir models centrats en les persones i en l’entorn comunitari, en línia amb l’estratègia de desinstitucionalització de la cura.

Objectius
– Emmarcar les cures en l'envelliment
– Identificar les necessitats dels espais per acompanyar les diferents etapes de la vellesa
– Caracteritzar les condicions espacials per democratitzar les cures
– Compartir experiències pràctiques articulades al territori per afavorir un envelliment actiu
– Assenyalar problemàtiques i propostes per a residències i centres de dia per a persones grans