En aquests moments no és possible inscriure's a aquest curs.

Les persones que pateixen una malaltia crònica han de tenir necessàriament contactes repetits amb molts professionals, que canvien al llarg del temps i que treballen en dispositius assistencials poc vinculats. Es ben conegut que aquest contacte múltiple i les intervencions que es fan en diverses institucions, amb nivells de coordinació millorables, són una font de sofriment evitable pel pacient  i, a la vegada, representen situacions de risc. La gestió del temps és un exemple de sofriment evitable relacionat amb la manera d’organitzar l’atenció. Les duplicacions de proves o de visites, la difuminació de la informació o la pèrdua de dades són riscos inherents als moviments per un sistema sanitari massa fragmentat.
Els models transicionals volen analitzar l’impacte d’aquest moviment del pacient pel sistema sanitari, del pas d’un dispositiu a l’altre o del canvi de professional que l’atén (entesos tots aquests canvis amb el nom genèric de “transicions”). El model de treball en xarxa és una bona aproximació per superar aquestes barreres. Però potser és més útil començar a parlar d’ecosistema sanitari més que de xarxa. Tots els integrants d’un ecosistema, a més de relacionar-se com en una xarxa, a més s’influeixen mútuament.
Per altra banda, no és possible deixar de banda la perspectiva del pacient. El repte no és demanar al pacient què vol (potser no ho sap o no l’hi hem explicat bé allò que pot esperar). El repte és demanar-li què no li agrada (això si que ho sap bé) i comprometre’ns a introduir millores. Per tant, la transició del pacient per l’ecosistema sanitari no es pot analitzar independentment de l’experiència del pacient (i del cuidador).