En aquests moments no és possible inscriure's a aquest curs.

La incertesa provocada per la crisi actual sembla generar una perillosa reacció en cadena que pot paralitzar la producció i distribució de riquesa i benestar. El grau en què la incertesa es manifesta depèn en gran mesura de la seguretat de l’entorn social, entesa en les seves dimensions més bàsiques: seguretat alimentària (satisfacció quotidiana de les necessitats nutritives), seguretat física (absència o control de la violència; salut...), seguretat ciutadana (garantia de les llibertats i drets fonamentals en una formació política), seguretat econòmica (expectatives fundades sobre el rendiment positiu de les inversions, de capital, treball o de qualsevol altra naturalesa). En conseqüència, la manca de seguretat, la inseguretat, podria convertir-se en un fre important al progrés social i econòmic. 

L’Àfrica subsahariana presenta un context particular on revisar aquesta relació entre seguretat, confiança, i desenvolupament: els africans s’han adaptat (economies “informals”, africanització dels sistemes polítics, inclosa la democràcia...), a viure amb una crisi estructural i amb una inseguretat persistent, i ho han fet generant solucions on les nostres concepcions de desenvolupament semblen inoperants, on les agències internacionals i privades de la cooperació han fracassat: ens en poden ensenyar alguna cosa. 

El subcontinent va conèixer una crisi profunda i continuada des de finals dels 70 fins a mitjans del 90, crisi en el sentit econòmic clàssic, és a dir, un decreixement més o menys seguit del PIB. Això explica en part que, en molts casos, la pobresa no s’hagi reduït, sinó que ha augmentat, fins i tot en països on la violència no ha estat present o ha estat moderada. Les dades sobre el component distributiu de l’activitat econòmica subsahariana desmenteixen el suposat redreçament del component productiu: el sofriment vital i la manca de benestar persisteixen con a elements de la quotidianitat africana. 

De fet, les economies africanes, tot i els condicionants extremadament difícils en els que han estat emmarcades des de les independències, s’han mostrat creatives, tant en el registre mal anomenat “informal” com en els nous contextos empresarials urbans i internacionals, més ortodoxos. Aquestes iniciatives s’imbriquen amb altres pràctiques econòmiques dites marginals o tradicionals. A l’Àfrica, la confiança social s’estableix sovint a través de vincles col·lectius que ens poden semblar anacrònics i sui generis (clans, societats iniciàtiques, grups religiosos...), però que conviuen, i amb freqüència modelen, altres que ens resulten més moderns, més lligats a les eleccions individuals (empreses, sindicats, partits...). Aquests vincles plurals nodreixen l’associacionisme socioeconòmic i ofereixen una alternativa davant de les condicions d’inseguretat, de vegades terribles, que sacsegen regions senceres del continent. 
No tenir en compte aquests fenòmens suposa perpetuar la falsa creença en un model de desenvolupament universal i provat i perpetuar els seus fracassos, tant palesos al sud del Sàhara. Les convulsions de la crisi, que obliguen a prendre consciència dels límits de l’ajut internacional, podrien paradoxalment forçar un horitzó de desenvolupament més obert, més realista i, tal vegada, més efectiu.