Cap als nous signes de la ciutat global del segle XXI. Arquitectura o ànec?

30 de juny, 1 i 2 de juliol 2010

En aquests moments no és possible inscriure's a aquest curs.

A finals de la dècada dels setanta, l'arquitecte Robert Venturi enunciava a través l'ànec, enl seu escrit teòric Learning from Las Vegas, com aquell edifici que es transformava dins de la ciutat en un símbol consumible, una imatge banal. Es tractava d'una primera advertència, però l'arquitectura dels mass media i l'era de la globalització ja ha fet servir aquests símbols fins esgotar-ne els seus continguts. L'ànec com a producte de l'arquitectura dels star system a la qual ens veiem abocats.El present curs pretén reprendre la constant i difícil polèmica entre arquitectura i poder, des dels temps de l'inici del projecte del neoclassicisme fins als nostres dies, tot insistint en la degeneració del procés de significació de l'arquitectura dels últims anys. Barcelona n'és un bon exemple.
L'invenció de l'arquitecte representa inaugurar la relació amb un client particular per decidir la capacitat i els límits del seu treball. En vol obtenir en canvi la fama que s'aconsegueix amb el treball i la perseverança i l'enginy de la innovació.
Ben aviat la fama creuarà fronteres i crearà necessitats. El poder sentirà la necessitat de posseir aquella obra que creu que el dignifica i amplia el seu prestigi tot donant-li credibilitat. L'arquitectura comença a ésser usada com a forma política que representa als ulls del món una altra classe de status. Aquell que avala l'obra que el poder exhibeix als ulls del món.
Riquesa material, capacitat organitzativa, exhibició cultural, control de mitjans productius, domini dels estris necessaris...tot s'aboca a l'edifici que serà inaugurat amb tota la pompa possible. Cada circumstància presenta tensions diferents i possibilita diferents jeroglífics que el curs tractarà de resoldre des d'exemples canònics que es poden remuntar al temps del barroc, passant pels arquitectes de renom de la modernitat i acabant amb un esment especial de la realitat barcelonina  dels darrers anys.
Monarquies absolutes a la recerca d'un prestigi que asseguri la preponderància dels seus estats en el món, institucions acadèmiques amb una voluntat de sobrepassar als seus veïns o reivindicacions nacionalistes que possibiliten l'aparença d'intercanvis necessaris. La historia demostra que es pròpia de països subdesenvolupats la voluntat que la seva imatge s'assembli a la dels seus parents industrials i aspiren a que la arquitectura pública sigui reconeguda com una marca de la casa que la seva economia no pot oferir als ulls del món. Volen estar figurativament al dia encara que el seu endarreriment quedi emmascarat. Aquest es el camp de cultiu d'unes interaccions que, des del temps del barroc, van fer que els arquitectes viatgessin lluny i que la seva feina s'hagués d'enfrontar  tant amb la disciplina com amb contexts estranys. Entre la colonització i la interpretació, l'arquitectura es transformava en una eina de poder que podia deixar contents a molts i decebuts a d'altres.
En el desert de la realitat global, les coses han canviat. Ara son les empreses privades aliades d'una manera o d'una altra amb el capital públic, amb un desvergonyiment preocupant, les qui afavoreixen intervencions de tota mena des de programes especulatius. Hotels, centres de negocis, edificis corporatius etc. necessiten d'aquell a qui abans es cridava a dignificar col·lectivament, a beneficiar-se de l'èxit privat des de l'òptica del benefici. El poder ha perdut la partida del control  però n'obté beneficis paral·lels. Del prestigi de l'arquitecte es passa sense solució de continuïtat al prestigi de l'empresa i al de la institució en el poder que l'acull i que sense cap mena de dubte posarà totes les facilitats perquè la normativa no es tingui amb compte o els usos es modifiquin o fins i tot es canvii el pla general de la ciutat. El nou edifici serà una atracció turística més en l'emmarcat de la cultura i tots contents. L'única perjudicada en aquest panorama es l'arquitectura i la ciutat que l'acollirà, que perd identitat i possibilitats urbanes de millorar la vida dels seus habitants, es desqualifica, perd la imatge que durant segles el temps havia construït sense substituir-la per una de millor. El diàleg i la disciplina han  desaparegut i la mudesa es la realitat que ens empobreix. Ni el silenci ens queda.

30/06/2010 CCCB
09:30 - 09:45 - Cap als nous signes de la ciutat global del segle XXI. Arquitectura o ànec?
Joan Fuster Sobrepere
Director acadèmic del CUIMPB - Centre Ernest Lluch
Josep M. Rovira 
Director del curs
09:30 - 14:30 - Cap als nous signes de la ciutat global del segle XXI. Arquitectura o ànec?
El capitalisme globalitzat del segle XXI
Francesc Granell 
Rem Koolhaas a la Xina, (s.XXI)
Paolo Sustersic 
Peter Eisenman i el Memorial Jueu de Berlín (2005)
Antonio Pizza 
El deliri de Dubai (s.XXI)
Luís Ortega
16:00 - 19:30 - Cap als nous signes de la ciutat global del segle XXI. Arquitectura o ànec?
Vieira i el Museo de Arte Contemporáneo a Santiago de Compostela
Xerardo Estévez Siza 

Herzog & De Meuron. CaixaForum a Madrid
Julio Garnica

Frank Gehry a Bilbao i el Museu Guggenheim
Ramón Faura

Taula rodona: Barcelona i les estrelles

Enrique Granell, Joan Fuster Sobrepere, Ignasi Fainé, Carme Pinós i Josep Maria Rovira

09:30 - 14:00 - Cap als nous signes de la ciutat global del segle XXI. Arquitectura o ànec?
Richard Meier i el MACBA. Barcelona, 1992
Josep M. Rovira 
Norman Foster i la Torre de Collserola. Barcelona, 1992
Carles Serra 
Jean Nouvel i la Torre de les Aigües de Barcelona
Carolina B. Garcia
09:45 - 14:30 - Cap als nous signes de la ciutat global del segle XXI. Arquitectura o ànec?
Arquitectura i meravelles
Llàtzer Moix
Bernini a París, (1665)
Daniela del Pesco 
La imatge neobarroca de Sant Petersburg (s.XVIII)
Aurora Scotti
16:00 - 19:30 - Cap als nous signes de la ciutat global del segle XXI. Arquitectura o ànec?
Frank Lloyd Wright a Japó. Hotel Imperial de Tokio, (1915)
José Ángel Sanz 
* Le Corbusier "modernitza" l'Índia. Palau de Justícia i Assemblea de Chandigarh, (1951 1955)
Jean Louis Cohen 
Louis Kahn. Complex governamental de Dhaka, Bangladesh, (1962 1983) 
Cèlia Marín

Taula rodona: Política, institucions i arquitectura
Ramon Faura, Emili Donato, Josep M Rovira